The Number One Fan

 

Ahir va fer 15 anys que els Manel van publicar el seu primer i meravellós disc Els millors professors europeus. En un programa de TV3 parlaven d’ells i de l’impacte que van tenir. I per què va passar allò. Sempre recordo a l’actual presentadora de Planta baixa, Agnès Marquès, perquè hi era a un dels concerts al qual jo vaig anar sola (gairebé sempre, ben mirat), al Poble Espanyol. Recordo que tenia feina; havia de corregir una traducció. I com que ells anaven els darrers, jo anava corregint per escales de tots tipus i passejant-me pel recinte.

Els tertulians de fa dos dies comentaven la diferència entre ells i altres grups catalans pel que fa a l’ús de la llengua. Que no pretenien ser trencadors, sinó que van aprofitar la llegua completament, amb paraules antigues, però sense renunciar als castellanismes presents en la llengua viva. També va mencionar, crec que la Marina Rossell, que van arribar a totes les franges d’edat —però totes, totes—, potser per la capacitat narrativa del Guillem Gisbert, el principal lletrista del grup. I una altra cosa que comentaven en aquest sentit jo l'havia pensat molt. «No sembla que tinguin trenta anys». Efectivament, perquè les lletres parlaven de coses que sembla que no podries saber si no has tingut fills, o si no has arribat a certes edats.

La cançó del soldadet és un exemple perfecte de la manera d’arribar a la gent. Jo pensava, a mi, que mai m’han interessat els soldats, ni les pel·lícules o llibres de guerres, em va arribar aquesta cançó, per què? Perquè estava narrada des del cantó humà, tant humà.

També recordo el concert que vaig veure amb els amics que me’l van descobrir. Ell, mirava a la seva filla, aleshores adolescent, quan va venir la frase: 

«Aniré a ma mare ben vestit

i, abans de res li hauré de dir

que em perdoni per tractar-la sempre així»

 

I sempre pensava jo en la maduresa d'allò que seguia:

 

«... aniré a la Margarida a fer-li un fill

Per, només veure’l, intuir

que l’estimo més del que m’estimo a mi».

 

Precisament aquest amic meu odiava, de totes les cançons, Criticarem les noves modes de pentinats. Qui sap perquè, pensava jo que igual no volia pensar en la vellesa. Però aquesta és una de les meves preferides, precisament per això, per «la decadència de la carn», per què, tant de bo, «Vindran els anys i, amb els anys, la calma» o «I seràs un sac de mals o seràs una roca.» Em sentia identificada encara que no hagués arribat a ser aquella «iaia estranya». Jo, aleshores, la que no suportava era Deixa-la, Toni, deixa-la. Que sigui una havanera o el que vulgui (la veritat és que la melodia m'encanta), però jo em fixava en la lletra, i argumentava: «si la vol deixar que la deixi, però que li digui a la cara». I la meva amiga em comprenia i somreia. 

I pensava l’altre dia que al meu funeral jo posaria My Way, del Sinatra. Però avui he pensat que aquesta tampoc estaria malament. O Llavors ja era fort.

No importa, el que importa és la felicitat que aquests quatre nois m’han donat en aquests 15 anys. I per això m’he posat les seves cançons avui mentre fregava plats.

I també van dir al programa que era un poeta, i un intel·lectual, en Guillem. Jo sempre havia dit que era un trobador, o un rapsode. Tot per aquest element d’antiguitat que tenen les seves cançons. Comentaven l’armilla de iaio que portava a la primera època. Efectivament, semblava un vell, i m’agradava també perquè tenia el nas llarg i ballava com el meu avi Quico. També parla de pressa, com jo, encara que jo no seria capaç de cantar alguns versos que són veritables embarbussaments, com ara:

«I si pogués tenir un superpoder
seria el de provocar a qui jo volgués
que li comenci a regalimar pel front
oli de sobrassada com si fos suor».

Quan van comentar que prou del passat i que en Guillem farà l'any vinent dos concerts sol i ara sé que presentarà un nou disc (com era el costum), els tertulians comentaven que «No tenien xarxes socials». No és correcte, sí que en tenien. Qui no tenia cap xarxa social era en Guillem, que se les ha hagut d'obrir ara per collons.  

Ara bé, sí que és veritat que això va ser més endavant, que al principi va ser tot boca-orella, i que recordo al meu amic Marcos trucant-me per dir-me que havien sortit entrades per un concert, i jo, des de casa els pares, anant corrent a comprar-la per internet. I aconseguir-la o no, no ho recordo.

Tampoc no he aconseguit cap entrada per la Sala Apolo ni per Girona. Hi haurà oportunitats. Compraré el disc, com sempre, amb els ulls tancats. Però bé.

Quant al grup en conjunt, crec que ja no podien arribar més alt. Sempre deia, abans que «marxessin» que volia que només fessin concerts tipus «grans èxits» amb les cançons que JO digués.

Veure vídeo: Criticarem les noves modes de pentinats