Recordo que quan
vaig copsar la simplicitat directa de Ceràmiques
Guzman, el valor de dir que els guapos desafinen, o la veritat profunda i
tristament cuotidiana de Maries i Marcels que fan glops a les respectives
canyes, la celebració-acceptació perfectament poètica de la fi de l'amor de Dolors, vaig pensar que ja veuriem qui
seria el guapo que ho superés.
I va venir la impressionant i lírica complexitat de Benvolgut. Senyors estranys i iaies estranyes, joves educats i
joves erectes, déus i ajudes, salts infinits i saltirons. Soldats i professors,
savis consellers i bruixots, inspectors i detectius, secretaries i depenentes, nens
petits i pares, mans i esquenes, dits poc senzills, somriures i vianants, coi
de metges i collons de gatets. Terrats i timpans destrossats, dones
estrangeres, tiets i desconeguts benvolguts, barrets estranys i barbes
llargues, adolescents i bancs de parcs, llogaters de pensió que fan glopets al
té de la mestra del quart.
Paraules màgiques,
i no, que ho arreglen tot, o no. Plans d'hemisferis cabrons dels cervells.
Turmells i cabells i talons i malucs.
Ai sí, còm ens calien
xulos i macarres!
No pareu, no,
però sempre,
sempre, recordeu
Ceràmiques Guzman
i que no s’acabi
el bròquil.
